PERIPLO

El 31 de julio de 2009 publiqué una entrada en mi primer blog que ahora quiero recuperar. Se titulaba "Memòria d'anar a la feina" i en ella contaba una experiencia fotográfica: cierta mañana de aquella primavera pasada había salido de casa con la cámara de fotos preparada y había ido tomando fotos de todas las escalas de mi recorrido matinal e inevitable: salida de casa, metro en dirección a la estación de tren, transbordo, llegada al tren... y así hasta el cansancio (el mío diario, no en vano, dado que trabajo fuera de Barcelona, tomo tres transportes para ir a trabajar y otros tres para volver a casa, transbordos aparte).

El otro día me topé con esa entrada y me sirvió para darme cuenta, casi tres años después, de varias cosas. Primera, que mi vida en ese sentido sigue igual. La ruta que hacía entonces es exactamente la misma que hago ahora, y que llevo haciendo desde hace tantos años. Segunda, que cuando hablan de ir a trabajar a Laponia si es necesario a mí, desde luego, no me pilla de nuevo. Siempre me he movido para ir a trabajar, siempre. Con las oposiciones recién aprobadas estuve tres años trabajando a casi cien quilómetros de Barcelona. Luego seis a ochenta quilómetros. Ahora soy feliz porque trabajo sólo a veinte. Y sí, pienso que hay gente un poco comodona que quiere que le traigan el trabajo a casa; permitidme que lo diga.

Pero me di cuenta de más cosas. Por ejemplo, que las obras en la Sagrera de las que hablo en la entrada todavía siguen. ¿Por qué duran tantísimo las obras en este país? O de otra cosa: que mis cafés matinales se han visto radicalmente reducidos por problemas con la tensión.

Y finalmente la entrada que ahora recupero me hizo pensar en otra que en estos días está de actualidad: que los restrictivos presupuestos del Gobierno central son especialmente restrictivos con Catalunya. Leed esto, por ejemplo, donde se glosa que la inversión de Fomento en las cercanías catalanas, que son las que servidor utiliza a diario y que salen en las fotos, ha bajado un 95% mientras que la inversión en cercanías madrileñas ha subido un 25. Y eso no es baladí: en el punto exacto donde servidor toma el tren ha habido en menos de un año dos accidentes: en ambos casos un tren ha arrollado a otro que estaba parado en el andén. El motivo: una señalización incorrecta. Inversión para solucionar el problema el próximo año: cero euros.

Siento mucho acabar mi addenda actual a tan amena entrada de forma tan desagradable, pero es así. Y que nadie se confunda: esto no es una crítica al uso contra el PP. Es una crítica contra el PP además de una crítca contra la connivencia española ante el habitual maltrato económico que el Estado comete contra mi país. Contentos me tienen entre unos y otros.

Y ahora la entrada del 2009. Veréis mi sombra.

"N'hi ha que es queixen d'haver d'agafar el metro per anar a la feina. No seré pas jo qui els critiqui, tothom té dret de queixar-se del què vulgui, faltaria més. A continuació us mostro el repertori de transports diaris que segueixo jo. No és per victimisme, que m'ho passo molt bé i llegeixo molt. I a més m'he mogut tant per anar a la feina que ara sento que treballo al costat de casa. Demano disculpes per la qualitat d'algunes imatges: una de les meves característiques de bon matí són les presses.

Sortida de casa. El rellotge marca dos quarts i deu de vuit. Som-hi cap al metro (llicència: si l'amenaça de fer tard és molt real, agafo un taxi, com els milionaris).

Primera parada, el metro. Línia blava. Característica general: tot està molt buit, o si més no, força buit comparat el tràfec de d'altres hores.

Tant de bo el metro em portés directament al tren. No és així. Això vol dir: enllaç. És el moment d'esperar que el proper metro no trigui i que les escales no siguin plenes. No hi ha res més frustrant que veure com el metro s'escapa perquè un no pot anar més depressa per culpa del tap de gent.
Ara línia vermella... El metro ha d'arribar encara. El gran problema dels transbordaments és el temps que triguen els metros. Depenent de la sort un viatge por durar deu minuts o vint-i-cinc. Si les coses van mal dades millor no mirar el rellotge.

Arribats a Renfe, segon transbordament. Escales, més i més escales, pujar i baixar. Passadissos. Músics (per cada un de bo, dotzena i mitja d'esgarrifosos). I presses. Si arribo amb temps a Renfe puc prendre el cafè al bar de l'estació. Si hi ha perill de què el tren fugi, el cafè haurà d'esperar.


I finalment arribada a l'estació de Renfe, amb el temps just, és clar.

Sol passar que la megafonia anuncïi l'arribada del tren. Així que mirada de reüll al bar de l'estació.
El tren espera(?) aturat a la llunyania. Una foto (moguda, és clar) i carrera.

Comença el trajecte fora de la ciutat. Observació discreta i lectura.

I mirar per la finestra. El particular paissatge, les obres de la Sagrera, el pont del Besós...


O fantàstics edificis a primera línia de mar...



O la Nacional que voreja la costa.
O el mar, tan relaxant.

O edificis modernistes que contrasten amb els grans blocs.



I finalment algun port esportiu.
Un cop arribats a lloc no es pot tampoc perdre el temps. Serà el moment del cafè, si es pot...

El dilema és prou clar:
Hi ha temps, poc però n'hi ha. Així que cap a l'esquerra (sempre m'agrada més anar cap a l'esquerra). Afortunadament al bar no hi ha ningú (no sól pas ser el més habitual, generalment aquests bars d'estacions estan sempre plens de treballadors que de bon matí ja es prenen el que ells anomenen "barrechas" que no és una altra cosa que conyac amb força anís... sempre m'ha estranyat que no hi hagi més accidents laborals).

Si a l'estació no hi ha temps pel cafè (és una obsessió meva de tots els matins, com es pot veure) sempre resta el recurs de la màquina de la feina que fa els pitjors cafès del món, com sol passar amb aquestes màquines. Bons són, de totes maneres, quan no hi ha res millor. Aquesta és la màquina dels mals de panxa...

Que hi hagi temps no significa que hi hagi molt temps. Per això, des de sempre, els meus cafès in itineri són sempre cafès amb gel, encara que nevi. Així un evita haver d'esperar que s'arrefredin.
Després del cafè arriba el moment de l'últim transport de la jornada (bé, de la jornada no, que després s'haurà de tornar a casa i desfer el trajecte): un autocar que té la particularitat de ser alguns dies extremadament puntual i d'altres absolutament impuntual.



I ja finalment, una estona de camí abans d'arribar.

Són ja gairebé les vuit."